Com era habitual en molts indrets de la geografia valenciana durant el segle XIX, a la nostra localitat també és constata el perquè algunes de les diversions més populars aconseguiren el beneplàcit de les autoritats civils i la benedicció dels estaments religiosos, aquestes havien de tindre un pretext benèfic: la caritat s'utilitzava com a excusa per a donar legitimitat a pràctiques recreatives que no tenien bona reputació, però sí molta demanda.
Un costum que en algun dels casos encara arrosseguem. Així, l'Hospital de Pobres de la Caritat de Sueca —el patronatge del qual estava a càrrec del Consistori municipal, cosa que no impedia que anara sempre curt en recursos econòmics—, havia de ser, principalment, la
institució benèfica receptora dels hipotètics guanys que generara, per exemple, el lloguer dels entaulats per a les corregudes de vaquetes (fet que es documenta a partir de l'any 1814); la venda d'entrades del teatre dels Porxets (1845); la quota abonada pels caçadors que participaven a les primitives tirades d'aus aquàtiques reglamentades (1855); o les rifes de la tómbola (1891). Hem escrit "hipotètics guanys" perquè, en la major part dels casos, intencions i realitats transitaven per distints camins, com el que vorem de seguida.
Un antecedent d'aquestes pràctiques (presumptament) benèfiques va ser el joc de billar, com apareix en un protocol de 1755 dipositat a l'Arxiu del Regne de València, que subscriu el notari suecà Bautista Pont. En efecte, el 8 de juny d'aquest any Bernardo Mayor, de professió tractant, fa cessió d'una taula de billar, "con lo aderente y necesario para su manutencion", perquè el benefici que genere a partir del proper dia de Sant Joan, "sirva para ayuda a la fabrica y construcción" de la nova església del Convent de Nostra Senyora de Sales. Però ho fa a condició que es complisquen els requisits que tot seguit es detallen. En primer lloc, com que la taula de billar s'ha de traure de la casa on està instal·lada per a muntar-s'hi en una altra del carrer del Vall, Mayor imposa que les despeses del seu trasllat siguen abonades pel propietari de l'edifici on ha d'instal·lar-se, el llaurador Joseph Serrano de Bautista.
Mayor també obliga al mateix a "ceder a favor de dicha obra [de l'església del Convent], el dominio util de la referida casa, y la ha de
mantener a sus costas"; clàusula que, com l'anterior, Serrano accepta de bon grat.
I en darrer lloc, malgrat que s'hi tracta d'una cessió de caràcter temporal que caduca en finalitzar la construcció del temple, a Mayor se li
han d'abonar les 60 primeres lliures que la taula de billar tinga de benefici en la nova ubicació, ja "que es el valor y coste que expendio en dicha mesa".Més enllà de les notícies que puga aportar aquest document notarial sobre el joc del billar, de la seua pràctica a Sueca ho desconeixem tot.
Malgrat que la intuïció ens fa pensar que el billar sempre ha tingut un gran predicament entre els nostres avantpassats, a la historiografia local no trobem cap referència sobre quan va arrelar aquest joc entre els suecans, els llocs on hi havia taules instal·lades, les modalitats que s'hi jugava, si al seu voltant hi havia apostes, etc.
Desconeixem també, tornant al cas, si la cessió de la referida taula de billar va produir beneficis i, en cas positiu, si aquests s'invertiren,
completament o parcial, en les obres de la nova església del Convent, finalitzada disset anys després de la signatura del protocol, és a dir, l'any 1772.
Les condicions que va establir el tractant Bernardo Mayor, òbviament, ens fan dubtar del caràcter filantròpic de la deixa, per concloure
que va tractar de fer un negoci semblant al que practicaven —sense massa escrúpols, però amb exquisides formes i excel·lent retòrica— els nombrosos encantadors de serps que pul·lulaven per aquestes contrades durant el Setcents, i també el Vuitcents, per aprofitar-se de la ignorància i de les necessitats de les classes populars, mentre ells obtenien considerables guanys econòmics i fulgurant ascens social.
J. Antoni Carrasquer Artal
