Vull, abans que res, agrair a la Junta Local de Reg, particularment al meu amic Antonio Costa Magraner, que haja pensat en mi per a participar en l'acte que ara mateix ens reunix al voltant de la celebració del 750 aniversari de la Séquia Reial.
L'any 1964, concretament el 24 de maig, quan es commemorava el seté centenari de la seua fundació, la capital de la Ribera va acollir un acte, en el qual participaren, entre altres, el director general d'Obres Hidràuliques, el delegat del Govern en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la padrina de la commemoració, la Duquesa d'Alba, on es va rememorar aquell fet, importantíssim en la nostra història.
La premsa de l'època -sols hi ha que tirar mà a les hemeroteques- es va fer ressò a través d'informacions puntuals i molt completes i d'imatges gràfiques de les activitats que tingueren lloc a Alzira i, també, a altres ciutats i localitats com ara València, Algemesí, Antella i Sollana.
El fet de que ara, mig segle després, els actes del 750 aniversari s'inicien també a Alzira, a banda d'un honor per a les alzirenyes i els alzirenys, significa el reconeixement que fa palés la Junta de Govern de la Reial Séquia, a la ciutat d'Alzira que va exercir, per voluntat de Jaume I, un paper fonamental des del principi de la construcció del canal que s'anomenà i això fins al menys la primera mitat del segle XIX: Séquia Reial d'Alzira.
Dit açò, a modo d'introducció, vaig a centrar-me en la figura del monarca Jaume I, sobre el qual vaig a parlar, tot i arreplegant la suggerència que em van fer en el seu dia els amics de la Junta Local de Reg de la Séquia Reial del Xúquer, que volien que esta xarrada fora com una mena d'homenatge a la figura del rei conqueridor. Intentaré traçar la vida del monarca a través de la seua relació amb Alzira i la comarca que vertebra eixe eix que és el nostre riu: el Xúquer.
La figura de Jaume I, rei per excel•lència dels valencians, cobra especial rellevància per a nosaltres enguany precissament per complir-se l'efemèride que ens convoca.
El rei, és de sobra conegut, va naixer l'any 1206 a la ciutat de Montpeller.
La importància que per al Regne de València i per a la antiga Corona d'Aragón té la figura del monarca és sobradament coneguda. El sol fet de la incorporació de les nostres terres a la civilització cristianooccidental, amb tot el que allò va suposar, ho justificarien per si sols.
Historiadors i estudiosos han posat de manifest en diferents treballs aspectes de la vida i l'obra del rei susceptibles de ser coneguts. L'interés que desperta sempre la figura del Conqueridor ha propiciat magnífics assajos entre els quals hi ha que destacar, per seriosos i documentats, els llibres dels medievalistes José Hinojosa , Joan Cabestany , Ernest Belenguer i Antoni Furió i el del filòsof José Luis Villacañas . Per a la historiografia resulta igualment suggestiu un llibre de marcat caràcter divulgatiu, de Víctor Gómez, Rafael Matoses i Salvador Vendrell .
Aprofitant l'efemèride que commemorem anem a resaltar convenientment els vincles del rei amb la Ribera del Xúquer, especialment amb la seua capital, a l'hora que ens disposem amb esta aportació a estrenyer els llaços que unixen el "cap i casal" de la comarca amb el monarca.
Alzira, important nucli de població musulmà en els segles XII i XIII per la seua situació estratègica , per la seua demografia, por la qualitat dels seus habitants , per la seua riquesa agrícola i por ser centre d'una densa zona geogràfica que irradiaba la seua influència a llocs distants però a la vegada pròxims, tals como Albalat, Alberic, l'Alcúdia, Algemesí, Almussafes, Benimodo, Benimuslem, Carcaixent, Carlet, Corbera, Cullera, Fortaleny, Guadassuar, Llaurí, Montortal, Riola, Sueca, Tous, etc..., es va vore inmersa i participà activament de l'acció conqueridora, repobladora i fixadora de les bases organitzatives del territori i de les polítiques, socials, jurídiques, econòmiques, culturals i religioses del monarca.
La consideració que Alzira mereixia al qui seria el seu conqueridor es troba reflexada a la Crònica o Llibre dels Fets del rei . En eixe llibre s'assenyala que la vila era "lloc bo i notable, i dels millors que hi havia al regne de València" . D'ahí, sens dubte, el seu interés per poseir-la.
Tot fa suposar, seguint el Llibre dels Fets, que la ment del monarca abrigava la idea de prendre possessió de la vila amb anterioritat a la data en què aquella es va produïr.
Compta la Crònica que estant el rei en Borriana, l'estiu de 1233, acordà amb els nobles i els eclesiàstics que en eixe moment l'acompanyaven -entre ells el seu tio en Ferran, el bisbe de Lleida, en Blasco d'Alagó, en Pere Cornell, n'Eixemén d'Urrea, el mestre del Temple i el mestre de l'Hospital- acordà dic una "cavalcada" a Alzira i Cullera. El rei inclús va decidir el trasllat des de Borriana de dos fonèvols , màquines de guerra que llançaven pedres. ¿Què va ser el que, finalment, el va fer dessistir de la'empresa que s'havia proposat?. La resposta la dona el propi rei a la seua Crònica: la falta de munició. En la Ribera del Xúquer no va trobar la pedra necessària per a utilitzar la susdita maquinària. Eixa circumstància va determinar que el monarca abandonara la seua idea de prendre Cullera. I és molt probable que, cas d'haver aconseguit eixa plaça, el rei s'haguera proposat com a meta la conquista de la propera Alzira.
Desestimat aquell possible primer intent es fixà novament entre les seues metes la conquesta anys després.
L'operació de l'ocupació de les terres de la Ribera del Xúquer s'inicià en la Primavera de 1242 coincidint amb la fugida del senyor musulmà d'Alzira a Múrcia. El professor López Elum assenyala que el rei arribà cap a abril d'eixe mateix any i que a partir d'aleshores s'iniciaren els contactes amb la gent de la vila per a acordar la capitulació. Els detalls de la mateixa s'ultimaren a finals de desembre quan, després de barallar distintes dates, es fixà l'entrega per al 30 de diciembre de 1242 .
De la forma en què es van desenrotllar els esdeveniments dona compte el Llibre dels Fets. De la seua lectura es deduix que tant el pacte com les disposicions que van fer possible la sumissió de la vila sense derramament de sang i la seua incorporació al regne de València varen ser fruit de l'extraordinària diplomàcia del rei. Jaume I, tal i com es pot comprovar, s'obligà a respectar les propietats dels musulmans, els seus usos, lleis i religió; els musulmans, per la seua banda, a ser fidels i lleials amb el seu nou senyor. El compromís, no obstant, no es va complir ja què, alguns anys després, el mateix monarca es va vore obligat a mamprendre els seus pels abusos que havien comés amb la població musulmana tal i com resta enregistrat en un document que es localitza a l'Arxiu Municipal.
De la lectura del Llibre dels Fets així com d'altres documents de l'època s'inferix que la Alyazirat musulmana era una població important, envoltada de muralles, amb portes i torres, amb un pont , dos ravals , banys, i, al menys, dos mesquites . El rei, abans de poseir-la, feu construir a més a més un mur amb la finalitat de separar els nous habitants de la població autòctona musulmana, la qual cosa donà origen al castell cristià .
A través del Llibre del Repartiment coneguem les donacions -el repartiment de béns de naturalesa rústica i urbana- que va fer el monarca entre els nobles, cavallers i entre els que l'acompanyaren o l'ajudaren en la seua empresa militar.
L'any 1242, segons assenyala l'investigador Josep Torró , es van repartir a Alzira 515 jovades de terra , aproximadament unes 18.540 fanecades, entre 184 beneficiaris. La següent donació important de terres a Alzira, datada el 22 d'octubre de 1243, coincidirà amb l'inici de la campanya definitiva contra Xàtiva. El mateix autor destaca l'elevat nombre de jovades, 760, que s'atorgà als membres de l'anomenada "mainada senyorial" formada per cinquanta hòmens, la mitat del gènere militar de Gimén Pérez de Taraçona. Torró creu que el nombre tan elevat correspon a un error i opina que, en el millor dels casos, es tractaria de 260 jovades, unes 9.100 fanecades, que permetrien, per exemple, i cite textualment: "crear heretats de 7 jovades per als primers (es referix als 25 militars) i de 3,5 per als segons (es referix per als qui no sint de genere). Mentre durà el siti de Xàtiva proseguiren les donacions del monarca encara que de forma més esglaonada; s'assenyalen cent jovades per a 35 beneficiaris. Torró que apunta que quan Jaume I dona per conclosa formalment la conquista del regne –en la primavera de 1245- la presència de colòns cristians a penes seria d'uns 300 en la zona d'Alzira, indica que el nombre exacte de beneficiaris fins març de 1245 seria de 288 . En la vila les donacions més nombroses serien les anteriors a 1248. Ramón Ferrer, no obstant, assenyala que el total de repobladors de la Ribera Alta seria de 535, dels quals únicament d'un 24'2%, açò és de 130, coneixeriem amb certesa la seua procedència. Ferrer, actual president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, apunta que els repobladors de la comarca foren majoritàriament aragonesos, catalans, navarresos, ultrapirenàics, castellans, valencians, italians i hongaresos . Guichard assenyala, així mateix, la importància d'alguns dels asentaments d'eixa època del Repartiment perquè en ells se registren béns que van pertanyer a la classe aristocràtica musulmana, tals com les influents famílies d'Ibn Amira, dels Banu Maymum y dels Tumlus .
Les donacions efectuades pel rei no es van registrar únicament en el Repartiment. Altres moltes es van consignar en els registres de la Cancelleria que es troben a l'Arxiu de la Corona d'Aragó .
Pel que fa a les propietats urbanes Eduardo Soler assenyala la concesió en la vila de 276 cases, 21 "casals de molins" i 4 alqueries, 4 forns, 4 molins, 4 honors, 1 torre, 1 taller i 1 alfòndec.
Sembla que molts dels que van rebre els seus béns del rei no aplegaren a poseir-los en no formalitzar el seu establiment definitiu a la vila. Hem comprovat els registres del Repartiment amb les dades que oferixen els llibres d'actes municipals, de finals del segle XIV, açò és quasi 150 años després de la conquesta, i coincidixen, entre altres, els llinatges Alcañíz, Arándiga, Blasco, Calatayud, Despuig, Escuder, Galindo, Guillem, Martorell, Mir, Navarro, Olite, Osca, Pujalt, Santa María, Sanz, Serra, Tovía i Vidal.
A banda dels nuclis de població que hui són municipis als quals ja hem fet referència, en el Repartiment figuren topònims d'alqueries i rahals que ja han desaparegut. Entre els primers, per exemple, Abohaçapet, Alcanicia, Alculiel, Alfaz de Abentambluz, Alocceyr, Auryn, Benivaire, Beniçahannon, Benoçuleymen, Binataatno, Bonalbeb, Cabanes, Campanar, Espioca, Huarat Falla, Marinyent, Massasseli, Materna, Mulata, Nacla, Oculis, Pranxet, Segairent, Tedret, Ternils, Terrabona, Tora, la Vall d'Alfandech, Vilella, Xixerà, etc... i entre els segons, entre altres, Alaraf i Alcohol.
Abans de la conquesta Pere II, pare del rei, s'havia compromés a donar Sueca als cavallers de l'Hospital. Després de la conquesta el rei es reservà com a lloc de reialeng Alzira i els llocs dependents directament d'ella: Algemesí, Carcaixent i Guadassuar, i Corbera, Cullera i Castelló de la Ribera.
Després de la conquesta el monarca donà, entre altres, Antella a Guillem de Fabra, Benimuslém a Joan Pertusa, Fortaleny a Guillem de Rocafull, Llombai als Centelles, Càrcer a Fernando d'Albarracín, Sollana a Eximén d'Urrea, Albalat de la Ribera al bisbe de Saragossa, Alberic a Lop Ferreinch de Lucernich, Alfarp, Carlet i l'Alcúdia a Pere de Montagut, Benifaió als hòmens de Barcelona, Catadau a Gaulabia, Cotes a l'abat d'Scala Dei, Montroi a Rodrigo de Lizana, Torís a Gombau d'Entença, Alginet a Llop de Sadava i a Pere de Ferrera, Montserrat i Reial de Montroi a Eximén de Tovía, Sellent a Dompnus Ladro, Almussafes a García de Auero, cavaller de l'Orde de Sant Joan de l'Hospital, l'Ènova a Domingo Montesono, Berenguer de Sarovira i a Ferrando, Llaurí a Guillermo Almozari i Tous a Bononat Gamaori.
El 2 d' agost de 1249 el rei concedí a Alzira el seu terme general i amb ell la seua jurisdicció i l'ús del Fur de València. El document, en realitat una Carta Pobla , que ha sigut transcrit per diferents historiadors, és molt important.
L'esmentat terme comprenia ni més ni menys que quaranta dos pobles, la qual cosa dona compte de la consideració que el monarca tenia per la vila, una de les que es reservà per a la corona, i que el 22 de febrer de 1262 donà al seu fill, l'infant Pere, al mateix temps que els castells i les viles de Corbera, Alfandech de Marinyen, Gandia, Pego, Càrcer, Ontinyent, Borriana i Llíria, amb tots els seus rèdits i jurisdicció civíl i criminal.
Per ser una de las més importants del regne la vila va estar representada en el braç reial de les Corts. A pesar de què en 1261 els representants eren de l'estament burgués i de què la terminologia es presta a l'equívoc a partir de 1271, consolidat el text dels Furs i amb la voluntat del monarca de convertir-lo en dret territorial, s'evidencia que la política del rei era ampliar la presència en les Corts de tots els llocs que asumiren l'esmentat text. Tot fa pensar que Alzira, per la seua importància , va participar en les Corts pràcticament des del primer moment. Així al menys ho assenyala -jo coincidisc amb ella- la professora Sylvia Romeu.
A la vila en 1272 convocà i celebrà el rei Corts per a procurar un acord pel dur enfrontament que mantenia per raó de l'herència amb el seu fill Pere, que comptava amb el recolzament dels nobles aragonesos. En eixa assemblea, en la qual prengueren part persones relevants dels seus regnes , el monarca procurà alcançar un arbitratge per al plet que s'havia suscitat.
En 1273, por la lleialtat que li havia demostrat sempre, el rei prometé a la vila defendre-la de les complicacions que pugueren produir-se per les diferències de criteri que mantenia amb el seu fill.
El rey posa en mans de persones de la seua major confiança el govern de la vila. I així coneixem al menys el nom de tres dels batles de l'època en la qual va regnar. En 1258 i encara abans va exercir el càrrec (també el de justícia) Pascasio de Mallen, entre 1261 i 1265 Berenguer de Paucis i, al menys entre 1266 i 1272, Ramón Falconer.
El rei afavorí la vila i amb ella, atorgant-li privilegis, als seus habitants. Citarem, por posar solament uns exemples, que feu construir i li donà la propietat de la seua Séquia, que el 1266 concedí franquícia a tots els seus ciutadans poseïdors de cavall i armes i que l'any 1270 fundà el convent de Sant Agustí i en 1273 el de Santa María Magdalena .
LA SÉQUIA REIAL DEL XÚQUER
Encara que amb anterioritat a la conquesta cristiana ja està documentada l'existència de regadius en Alzira va ser el Conqueridor qui, impulsant la construcció del canal, afavorí com ningú el desenrrotllament de l'agricultura en el seu terme general.
La Séquia, que s'anomenà, ja ho he dit, Séquia d'Alzira i fou en els seus orígens propietat de la vila per voluntat del rei, començà a construir-se quasi amb tota probabilitat l'any 1258 .
Cal assenyalar que alguns dels estudiosos que s'han ocupat de la història del canal consideraven que el rei Jaume I es va limitar a perllongar una séquia islàmica que ja funcionava a la zona. Malgrat tot, amb les investigacions més recents, no resulta encertat admetre l'existència d'un canal islàmic precedent que prenguera les seues aigües del riu Xúquer per a regar les terres de la seua marge esquerre en les immediacions d'Alzira. A pesar de la inquestionable existència de xicotetes hortes regades en la susdita zona, abans de la conquista cristiana, a partir de fonts i captacions del riu dels Ulls. Esta gran séquia és una construcció nova i sense antecedents més remots. La denominació cequie antique que apareix en alguna documentació del segle XIII aludix a la Séquia d'Algirós o d'Alzira, que regava una zona de la marge dreta, compresa entre els actuals termes de Castelló de la Ribera i Alzira.
Aplegat ací he de citar obligatòriament els magnífics treballs del recordat professor Don Miguel Gual Camarena, als fills del qual, ací presents, aprofite per a saludar, i també a qui, d'alguna manera, ha sigut el millor continuador de la tasca encetada per Gual, el també professor i doctor en Geografia i Història, l'alzireny Tomàs Peris Albentosa que és, ara per ara, qui més i millor conéix la història del nostre canal i que el pròxim dijous, 27 de març, moderarà a la Casa de la Cultura, acte al qual estan tots vostés convidats, la Jornada que sobre l'Aigua, al voltant d'esta efemérides, patrocinarà la Universitat de València a través del Vicerectorat de Cultura, que comptarà amb la presència dels eminents investigadors, professors i doctors Juan Piqueras, Francesc Hernández i Jorge Hermosilla.
Fet este xicotet parèntesi seguixc assenyalant que sobre la base del regadiu heretat de l'etapa islàmica, molt reduit i fragmentari, Jaume I dugué a cap una ferma política d'expansió del reg a la Ribera Alta del Xúquer que es va concretar precissament en la construcció de la Séquia.
El canal, tal i com diu Tomàs Peris, va ser concebut essencialment amb un objectiu polític: ser un instrument capaç de propiciar l'atracció i fixació definitiva d'una fidel población cristiana en la zona d'Alzira, i això amb la finalitat d'assegurar el domini polític sobre una part del territori recentment conquerit d'indubtable importància estratègica: la frontera del Xúquer, molt pròxima a la capital del nou regne.
És cert que el projecte inicial ja pretenia conduir aigües des d'Antella fins Almussafes, enllaçant amb l'Horta de València, tot i que en el segle XIII únicament arribà a materialitzar-se la Primera Secció que concluia a l'actual terme municipal d'Algemesí, com no és menys cert que la major part del tram medieval es va construir baix la iniciativa de Jaume I i als pocs anys de l'ocupació cristiana de la zona, fonamentalment entre 1258 i 1269.
Coneguem els noms de dos dels mestres d'obres del canal, el d'Arnau Vidal i el de Bonfill.
En 1273, tres anys abans de que morira el rei, les obres ja devien d'estar suficientment avançades. Així, al menys, ho dona a entendre el fet de que el monarca promulgara les primeres ordenançes conegudes per al seu funcionament.
La financiació de les infraestructures bàsiques de la xarxa hidràulica, assut i canal principal va còrrer a càrrec de l'hisenda reial, mentre que els propietaris de la zona transformada en regadiu completaren pel seu compte les instal•lacions necessàries per a lograr que l'aigua arribara fins als seus camps construint tota la xarxa de canals de distribució. Poc després el monarca va establir el pagament anual del cequiatge per part de tots els llauradors i propietaris que feren ús de l'aigua.
No vaig a detindrem massa explicant les diferents fasses que es van succeir en la construcció del canal perquè vostés ho podran vore a la perfecció en la magnífica exposició que d'ací a no res, en acabar este acte, s'inaugurarà al pati porticat de les antigues Escoles Pies, l'actual Casa de la Cultura de la nostra ciutat, tan sols dir que en la construcció de la Primera Secció Medieval diversos indicis cartogràfics, topogràfics i documentals permeten formular una hipòtesi bastant raonable: la de què en els primers anys la Séquia mare sols degué aplegar fins a les rodalies d'Alcosser, on començava el Brassal d'Alzira, proporcionant reg a les terres situades entre el Xúquer i el riu dels Ulls i que seria en una segona fase quan es va construir el llit de la séquia comprés entre el Dantell Major d'Alzira i les feses d'Alasquer o Ressalany des d'on es regaven les terres altes d'Alberic.
La importància que en l'economia agrícola no sols d'Alzira sino de bona part de la comarca ha tingut la Séquia Reial és de sobra coneguda. La major part de la població riberenca, fins fa a penes quatre o cinc dècades es dedicava majoritàriament al camp. Posar en productivitat part de les terres incultes possibilitant el canvi en els conreus, fet que dugué aparellat la modificació del paisatge rural, es degué en gran mesura a la construcció i posterior posada en funcionamient i aprofitament del canal. La construcció de la Séquia, impulsada com ja s'ha dit pel rei . fou, sens dubte, una de les obres més importants del monarca i respon, com asseyala Tomàs Peris, que ha estudiat l'origen i la història de la seua evolució i desenvolupament completant treballs anteriors , a una política ferma d'expansió del regadiu que generà la creació de riquesa.
Anem a seguir parlant del rei i anem a donar compte ara de la presència del monarca tant a Alzira com als pobles de la comarca.
Una vegada incorporada la vila a la Corona el rei visità la població en nombroses ocasions i passà en ella grans temporades. Existixen documents en diferents arxius, arreplegats entre altres per Miret Sanz i per Martínez Ferrando que ho confirmen. Amb anterioritat a la pressa de la vila el monarca estigué en Corbera (novembre de 1243) on tornaria el 30 d'abril de 1248, i posteriorment visitaria Cullera (13 de març de 1252 i 18 d'octubre de 1273) i Sueca (7 de gener de 1271). Junt a la vila d'Alzira els castells de Cullera i Corbera i el lloc de Sueca eren els principals nuclis de població de la Ribera.
El monarca estigué a Alzira, al menys, el 17 de desembre de 1247, durant el mes d'abril de 1249, a finals de febrer i principis de març de 1261, el 30 de gener i, al menys, entre el 21 de febrer i el 18 de març de 1268, el 25 de gener de 1269, el 4 d'abril de 1270 i durant la segona setmana d'agost d'eixe mateix any, el 7 de març i entre el 14 i el 18 de juny de 1271; del 14 de juny fins al menys el 19 de juny, del 10 al 20 de setembre, entre el 10 i el 13 d'octubre i del 6 de novembre al 16 de desembre de 1273, entre el 10 i el 20 de febrer de 1274 i el 9 de febrer, del 1 al 6 de març i des del 28 de juny fins, al menys el 23 de juliol de 1276.
La residència habitual del monarca a Alzira, el lloc on s'hostatjava durant la seua estada a la vila, era conegut pel "Real" i, més tard i popularment com la Casa de l'Olivera per allò que a continuació contaré.
La Casa de l'Olivera
Són molts els documents del segle XIII que donen compte del "Real", açò és de la casa del rei, en la vila. En 1259 el monarca donà a Pere López de Estella dos obradors a canvi de les cases que aquell poseia prop del "Real" i el 27 d'agost de 1263 el rei feu donació vitalícia a Berenguer de Paucis de les cases que el conformaven , tot i que alguna cosa degué d'ocòrrer posteriorment ja que en 1274 el monarca concedí al mestre Joan Jaume habitació en ell. Al reyal, açò és en el palau del monarca, es va gestar la conquesta de la capital de la Costera ja que allí, segons assenyala Pierre Guichard , comunicà el rei a l'alcait de Xàtiva la seua intenció d'ocupar-la si no s'entregava voluntàriament.
L'arxiver, mossén Vicente Pelufo donà a la llum un interessant article sobre l'esmentat immoble en el qual, prenent com a referències la Crònica Reial, el Llibre del Repartiment i la coneguda obra Décadas de la Historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia, de Gaspar Escolano, aportà interessants notícies. L'erudit, tenint en conte la tradició oral, encara que prescindint d'ella, demostrà que la casa nº 60 del carrer Santa María fou el "Palau de d'en Jaume". I ho va demostrar fefahentement a través de la documentació que va consultar i, a més a més, assenyalà la circumstància de la localització de la característica olivera que havia desaparegut feia a penes una dècada abans de publicar el seu estudi. El rei, segons Pelufo, degué rebre en eixa casa els últims sagraments i allí mateix degué abdicar "canviant la púrpura reial per l'humil hàbit de Sant Bernart, i en ella finalment fou proclamat i jurat rei el seu fill, Pere III d'Aragó i I de València". Eixe fet s'ha vingut transmitint de pares a fills.
ELS ÚLTIMS MOMENTS DEL REI A LA VILA
El juny de 1276 el rei es trobava a Xàtiva. Des d'allí el monarca intentava fer front a diversos focus d'insurrecció dels musulmans. Les seues ànsies de marxar cap a Llutxent i de combatre foren calmades gràcies als consells dels cavallers que l'acompanyaven que'l feren desistir justificant-ho en la molta calor que feia i en la malaltia que poc abans havia patit i que, pel que sembla, podia reproduir-se. Així les coses aplegà a Xàtiva el seu fill, l'infant Pere, que es feu càrrec de dirigir la contraofensiva cristiana. El rei, més tranquil, seguint el consell de les seues persones més fidels es retirà el 28 de juny a Alzira.
A Alzira s'agreujà la malaltia. El monarca, temerós per la seua vida, disposà, tal i com conta la Crònica, que cas de produïr-se el desenllaç del seu òbit a la vila o en les seues immediaciones el soterraren a l'església de Santa María i que de succeir a Valencia a la Seu , i va fer redactar dos nous codicils per al seu últim testament. A Alzira el rei renunciava la corona i abdicava deixant el Regne de València, Catalunya i Aragó al seu fill Pere.
LA MORT DEL MONARCA
El Llibre dels Fets, que s'acabà d'escriure al monestir de Poblet per Celestí Destorrens en 1343, 67 anys després de la mort del rei, dona conte de que Jaume I va morir a València . Pere Tomich, historiador català, gens sospitós, mort el 1428, assenyala que el decés es va produïr a Alzira . La Crònica, en efecte, documenta la presència del rei en la capital del regne els dies 26 i 27 (data de l'òbit) de juliol de 1276.
La tradició local, transmesa de pares a fills, generació darrere generació, parla de la mort del rei a la vila.
¿Quin's arguments recolzen la mort d'en Jaume a Alzira?
Si deixem al marge els últims documents signats pel monarca "a València" (i açò ho dic entre cometes, pénses en què era molt habitual, en aquella época i encara ho és en esta, de tindre formularis pràcticament redactas als quals únicament calia i cal afegir la data i la firma i, encara més, de vegades, en previsió amb la firma i la data ja posats) i si es consideren els fets aplicant el sentit comú, estos:
- El rei testa a la vila, en la vila es despedix d'ell el seu fill, l'infant Pere, "ab grans plors e ab grans làgremes", en la vila disposa el monarca el seu soterrar demanant que l'amortallen amb l'hàbit del cister, el mateix que havia vestit Sat Bernat, màrtir, que romandria patró de la localitat. A banda se'ns fa molt difícil justificar l'eixida del rei de la vila en les condicions en que es trobava, mig moribund, tot per a fer-lo morir "oficialment" a València, més si reparem en què en aquells dies, tal i como referix la mateixa Crònica, feia un calor insuportable i més encara si advertim sobre les característiques dels mitjans de transport i les condicions dels camins de l'època: estrets, polsosos, no massa òptims. ¡Ganes de sometrer-lo a un calvari!.
L'il•lustre escriptor riberenc Eduard Soler i Estruch exposà magníficament totes eixes consideracions i algunes més l'any 1976 en el llibre Alzira al cor .
UN ITINERARI JAUMÍ. TESTIMONIS DEL REI I DE LA SEUA ÈPOCA A LA CIUTAT I A LA COMARCA.
Les petjades del monarca per la ciutat poden seguir-se a través d'una ruta que, necessàriament, deuen incloure, per significatius, els següents espais: les Murallas, les restes de la Casa de l'Olivera, la Creu Coberta, les restes del temple de Santa María, la Pileta del Martiri dels Sants Patrons, el retaule de Sant Silvestre de la Sala Capitular de la Casa Consistorial, el carrer i l'Iinstitut que duen el nom del rei, els monuments que recorden el rei alçats a la Plaça de Sant Judes Tadeu i a la Plaça de la Constitució i l'Arxiu i el Museu Municipals.
Les Muralles
El cinturó emmurallat de la ciutat és, malgrat la desafortunada actuació restauradora que tingué lloc en 1975, testimoni cert de la presència del monarca. Ho és per existir en el moment de l'entrada del rei a la vila i perquè a elles, a les muralles, fa referència Jaume I en les capitulacions prèvies a l'entrega de la vila pels musulmans.
Restes de la Casa de l'Olivera
De l'edifici hui solament resta una paret de la torre de l'antic Reial i part de la portalada d'accés. No fa massa anys es realitzaren per part del Servici Arqueológic Municipal que dirigix Agustí Ferrer unes cates arqueològiques amb troballes molt interessants.
La Creu Coberta
Localitzada en l'antic camí d'Alzira a València és lloc assenyalat per la tradició en relació amb el rei. No són pocs els qui asseguren que eixe va ser el punt exacte on pugué vore per última vegada la llum el monarca quan molt malalt era traslladat a València. El monument és en realitat una de las tantes creus alçades pels nostres avantpassats com a testimoni d'una fe.
Restes del temple de Santa María
A penes subsistixen restes que pregonen la seua existència, Degué ser la primera església oberta al culte cristià arran la conquesta. En consonància amb el costum el monarca la va dedicar a la Mare de Déu en el misteri de l'Assumpció. En ella va dispondre el rei –li ho encaregà al bisbe d'Osca- que foren depositades les seues restes. En ella, segons una antiga tradició, s'instituí la Confraria de la Verge María que va ser fundada pel rei de la qual van ser confrares el monarca i els seus successors.
Restes del temple de Sant Agustí
Va ser fundat amb el convent en l'antic Raval de l'Alquenència l'any 1270. En ell estigué erigida la confraria de la Verge de Gràcia que, assenyala la tradició, va ser fundada a l'igual que la de la Verge María, pel rei .
Pileta del martiri dels Sants Patrons
Es localitza en l'horta, en las immediacions del Santuari alçat fa uns anys en el lloc que ocupava fins el seu abandonament en el segle XVIII el convent dels trinitaris. Rememora la presència jaumina en la tradició, que referixen diversos historiadors, particularment Honorato Gilbau a finals del segle XVI, de que va ser el propi rei el qui després de la troballa dels cossos dels màrtirs manà construir allí mateix una ermita.
Retaule de Sant Silvestre
Es localitza en l'antiga sala capitular de l'Ajuntament, és obra de l'artista valencià Vicent Requena i recorda el devocionari propi de la vila en l'època en què va ser realitzat: 1597. La taula que el presidix, restaurada el 1992 , té en el seu centre a Sant Silvestre. Precíssament la vespra de la festivitat d'eixe sant va ser pressa la vila pel rei.
Carrer del Rei En Jaume
El 25 d'octubre de 1877 l'Ajuntament de la ciutat va acordar donar el nom del rei a la vía que per aquella època s'havia conformat junt amb altres tres (Progresso, Cervantes i Sant Francesc) en una zona de l'eixample urbà, sobre el conegut popularment com "Hort de la Tita".
Institut Rei En Jaume
L'1 de juliol de 1950 es va crear a la ciutat un Centre d'Ensenyament Mitjà i Professional en la modalitat agrícola i ramadera. El 1955 el claustre de professors de l'Institut Laboral acordà proposar el nom de Jaume I per al centre. El 15 de novembre d'eixe any l'Ajuntament es feia ressò de la resolució ministerial comunicant l'acceptació de que l'Institut s'anomenara així . Estic convençut de què en la proposta tingué molt a vore Don Miguel Gual Camarena.
Monument de la Plaça de Sant Judes
A la Plaça de Sant Judes Tadeu es troba el monument que la ciutat va alçar l'any 1955 en honor del monarca. L'escultura majestàtica del rei, de pedra, és obra de l'artista alzireny Enrique Casterá Masiá .
Monument de la Plaça de la Constitució
A la Plaça de la Constitució, després d'haver ocupat amb anterioritat altres llocs diferents a la plaçeta de Casasús, s'alça el relleu en bronze, obra d'Octavio Vicent, inaugurat l'any 1971, que recorda que el rei va rebre el viàtic i renuncià a la corona a la villa poc abans de morir .
Arxiu Municipal
El nostre Arxiu guarda com a preuat tresor cinc documents originals del monarca, emesos des de la seua cancellería, escrits sobre pergamí i en llatí .
Al mateix depòsit es custodía el Llibre de Privilegis de la vila, el conegut i mal anomenat Aureum Opus, del segle XIV, que vincula, igualment, la ciutat amb el rei. Per una banda en donar conte de que "La vespra del benaventurat sant Silvestre fonc deliurada la insigne vila de Algezira per lo glorios rey en Jaume de poder de infels en lo any MCCXXXXIII", en segon lloc pels documents que aporta del monarca i, finalment, per la magnífica miniatura que reproduix en la qual se representa al rei , qual profeta David, tocant una arpa de deu cordes, sens dubte, una de les representacions més interessants i antiges del monarca, una il•lustració que mostra
a Jaume I amb barba vermellosa, assegut sobre una catifa .
Mereix mencionar-se així mateix que en el Museu Municipal es localitza una reproducció de l'espasa del monarca que se conserva a l'Arxiu Municipal de València donada a la ciutat per l'Ajuntament de la capital l'any 1976 .
Cada any, el 30 de desembre, vespra de la festivitat de Sant Silvestre, Alzira commemora l'aniversari de la seua incorporació a la civilització cristiano-occidental de la mà de Jaume I. La ciutat aprofita l'efemèride per retre homenatge i testimoni de gratitut al seu conqueridor, aquell que li concedí privilegis, aquell que l'honrà fins a l'extrem, aquell que contribuí a la seua riquesa agrícola i amb ella al seu benestar material.
Al Llibre de la Saviesa se'ns recorda que cal honrar als hòmens de bé. I això és el que hem intentat fer ara mateix ací, reconéixer i honrar al fundador de la Séquia Reial del Xúquer, de la històrica Séquia Reial d'Alzira.
¡Honor i glòria al rei, honor i glòria a l'antic Regne de València, honor i glòria a la Séquia i honor i glòria a Alzira!
Bona nit i moltes gràcies.
TNR- Blog Aureliano Lairón